La gavina eterna.

De totes les postals d’infantesa que l’aspror del món adult m’ha anat manllevant, n’hi ha dues de particularment sagnants. Es tracta d’imatges entorn de les quals l’imaginari col·lectiu d’aleshores havia configurat una poètica sobre la llibertat i la puresa. Parlo del colom i de la gavina. De la seva simbologia vull dir. La televisiva La plaça del Diamant (sospirs adolescents per la Colometa Sílvia Munt…); l’icònic i “vintage” colom de la pau (omnipresent als anys 80 i desaparegut al segle XXI); un poema d’Albertí (sí, aquells poemes que la vella pedagogia ens obligava a memoritzar); la fabulosa cançó La gavina voladora de Marina Rosell o la faula de Joan Salvador Gavina, són referents i responsables alhora d’aquesta imatge naïf. Però els humans tenim la mala costum de fer-nos grans i la vida cosmopolita és molt exigent. I aleshores, malaguanyats coloms, malaguanyades gavines. Bestioles carronyaires!

Bagatel·les d’aquesta mena em passaven pel cap divendres, just abans d’entrar a l’estrena de l’adaptació de “La gavina” de Txékhov per part del creador lituà Oskaras Korsunovas. I és que Txékhov, un dels dramaturgs que més i millor ha retratat la decadència, estripa, a “La gavina”, aquestes i tota la resta de postals d’infantesa amb un discurs narratiu inesgotablement contemporani. Korsunovas recull amb encert el testimoni presentant un muntatge cru, despullat de barroquismes formals. Aquí no hi ha embolcalls ni edulcorants. Txékhov a pèl.

El joc de miralls que proposa Korsunovas funciona a la perfecció malgrat la digestió lenta que exigeix. El desengreixant: les fenomenals interpretacions sobre les quals recau una responsabilitat extraordinària. Els personatges parlen. Arkadina, Treplev, Sorin, Nina, Shamrayev, Polina, Masha, Trigorin, Dorn i Medvendenko parlen i dialoguen, criden, ploren i riuen sense dissonàncies, amb aital naturalitat que hom pot acabar pensant que la declamació està penalment perseguida a Lituània. Miren al públic. L’interpel·len. I callen, també, administrant uns silencis anti climàtics que penetren fins a l’espinada.

Transcorregudes les tres hores de muntatge intueixes que sí, que hi ha hagut comunió. Intèrprets, director i públic. Tots ho hem entès. La llibertat és una il·lusió que cal inocular en dosis justes i precises. Txékhov ho sabia molts anys abans que tots nosaltres: l’única manera de retenir la gavina és dissecant-la.

“La gavina” es va representar el divendres 5 de desembre a Salt al teatre El Canal en el marc del festival Temporada Alta.

Etiquetat , , , , , ,

From Bach to Radiohead… i viceversa.

Explicava, Benjamin Biolay, durant l’última visita a Barcelona, que la vida al conservatori és, ves per on, avorrida, i que és quan fa Pop que hi veu clar. Per als profans en música culta, bregats en la brutícia del pop-rock, afirmacions com aquesta d’algú format a les impol·lutes catedrals de la música en majúscules, ens exciten. La incursió ociosa de músics de conservatori al gènere no són cap novetat. Com tampoc ho és la noble però condescendent obsessió d‘apropar la música culta a allò que se’n diu afectuosament “gran públic” (entenguis per gran públic la gent vulgar que veu la MTV i “et parlen de tu”, com diria aquell). Aquest és el pretext amb que Ara Malikian, acompanyat dels músics Ruben Rubio i Juan Francisco Padilla, presentava el seu espectacle, “From Bach to Radiohead” al Teatre Lliure el passat dilluns 3 de març.

Malikian és una bèstia escènica. Grapeja el violí a la velocitat de la llum, l’acaricia i el fa plorar a plaer, sense partitura, amb la solemnitat del virtuós i l’espectacular passió del “frontman” de banda de rock. El Preludi de Bach amb que s’iniciava el concert va donar pas a una exhibició de talent i tècnica que aconsegueix allò que només fan els tocats pel geni: que sembli fàcil allò impossible. Pel violí de Malikian van anar passant Jean-Marie Leclair, Björk, Manuel de Falla, Radiohead (previsible la versió del “No Surprises”; sensacional l’adaptació de la delicada “Paranoid Android”) o Talking Heads (traca i mocador per la versió del “Listening Wind”) entre d’altres. Menció especial mereix la brillant interpretació de la “Jota Navarra” de Pablo Sarasate, un dels moments culminants de la vetllada.

La música popular però, per més accessible que sigui, té el seu propi llenguatge, i per moments es feia evident que aquest no era el seu. En ocasions alguns arranjaments de guitarra dels temes contemporanis es feien feixucs per artificiosos i no fluïen amb la naturalitat que la senzillesa de la peça exigia. Aquest va ser el cas del tema “Hyperballad” de Bjork, adaptació que amb tot, va ser magníficament interpretada.

Sigui com sigui, el divertimento del geni endimoniat que s’escapa per les nits a tocar a la taberna del poble funciona a la perfecció. Però no ens enganyem, perfil de “gran públic” entre els assistents, més aviat poc, per no dir gens. De fet, amb algunes excepcions, el respectable presentava aires més propers als amics i coneguts de Bach que no pas de Björk o Radiohead. Cosa molt benvinguda, certament. Tanmateix, l’espectacle hauria de titular-se “From Radiohead to Bach”, i presentar-se amb el pretext desagraït i mai prou ben ponderat d’acostar la música pop-rock al selecte i reduït públic de música culta.

El doble pecat de Susn

“we have met, and we have parted”

És força més tard de la una de la nit d’un dissabte especialment fred a Girona. Les sobretaules del Le Bistrot fumegen cafè i vessen ratafia entre animades i cridaneres converses. De sobte, però, el guirigall clandestí s’atura i arrenca en entusiastes aplaudiments i “bravos” al pas d’una jove d’aspecte germànic que, sense més, es dirigia cap a allò que sempre hi ha al fons a la dreta. Era l’homenatge espontani a l’actriu Brigitte Hobmeier, la Susn que ens havia captivat tot just unes hores abans al Teatre Municipal de Girona. I és que Susn, un text de Herbert Achternbusch (Sant Guardiola, il·lumina’m a l’hora d’escriure paraules en alemany!) dirigit per l’il·lustre Ostermeier, és un relat que s’acarnissa amb la protagonista sotmetent-la a una dissecció fenomenal. I Brigitte assumeix de manera absolutament brillant aquesta responsabilitat.

“hello, mr. sky! won’t ya hitch up my pony?”

Naixem, creixem, patim, ens reproduïm, envellim, seguim patint, i morim de manera més o menys indigne… (la mort sempre és indigne). I reconeguem-ho: pels ateus i descreguts, sense el mite de la llibertat, això és insuportable. Susn és l’enèsim intent de coherència llibertària. I en conseqüència, l’enèsim naufragi del “jo” occidental que no pot superar el dogma atàvic. Però Susn comet un doble “hybris”: ser descreguda i dona. Del primer ens hi podem reconèixer i sortir-ne indemnes, mirant-nos el melic tot cofois: la tragèdia és compartida. Del segon, però, en som còmplices, i a aquest mirall trencat ja costa més veure-s’hi.

“hello, mr. sky! hello, hangman!”

I Susn es rendeix. Retorça la seva decadència i torna a la presó de què havia fugit. Al capdavall, el dogma és un lloc fosc però confortable, segur, i capaç de concedir allò que nosaltres mateixos ens neguem: el perdó.

Susn es va representar el dissabte 30 de novembre al Teatre Municipal de Girona en el marc del festival Temporada Alta.

Jackie O Motherfucker – Hey! Mr. Sky

Els Monstres de Sixto Rodríguez

Tal com una de les ombres projectades a la cova del mite més grapejat de la filosofia occidental, el de la caverna, apareixia Sixto Rodríguez al Poble Espanyol per fer / rebre el seu esperat concert / homenatge. El màrqueting, la religió postmoderna, ha sabut projectar amb un éxit aclaparador un conte de fades versió rockstar sobre la figura del músic d’origen mexicà. I quan el màrqueting segresta el relat, les ombres projectades al pati de butaques corren el risc de deformar-se fins a l’extrem.

Dilluns el mite es va fer carn, i, després de l’enlluernament inicial, els espectadors vàrem poder veure com Rodriguez, tema rere tema, anava agafant el matís aspre de la realitat a pèl, sense filtres ni intermediaris. La figura fràgil i entranyable de l’avi Rodríguez a l’escenari emocionava i generava adhesió incondicional. Cert. Ell és dels bons, i tots volem estar amb els bons. Aquesta era, segurament, l’actitud més adequada per gaudir relaxadament i entendre què passava al Poble Espanyol amb la llegenda de l’obrer de Detroit. No va ser la meva.

Un setlist erràtic, amb absències flagrants com “Cause”, i inflat de versions (fins a 8 en un concert de poc més d’una hora!) que en alguns casos deslluïen la melosa veu del cantautor, el seu fort; una postissa posada en escena de rockstar que el sotmetia a un sobresforç físic innecessari i li restava intimisme; i una banda més que justeta, posaven immerescudament contra les cordes al cantautor, que, amb el seu somriure etern i sincer, es feia perdonar malgrat tots els malgrats.

Acabat el concert, m’endinsava de nou a la caverna amb un regust amargant. El que havia de ser la poètica quadratura del cercle del llegendari home de sucre s’havia tancat en fals; i el desencís empenyia tossudament un pensament pervers: quelcom reminiscent hi ha en la maldestra cuina dels concerts i gires del de Detroit que em remet al fosc episodi dels anys 60. Aleshores, segons la crònica oficial, el monstre va ser la industria discogràfica i Rodríguez víctima d’un malintencionat i lucratiu ostracisme. Avui, segons aquest pensament pervers, ho és d’un indiscriminat i lucratiu exhibicionisme, i el monstre és la indústria familiar.

*Aquest article es va publicar a la revista digital de cultura Núvol

You say tomato, I say #postfunció

El guió va ser, si fa o no fa, l’habitual en aquests casos. Va ser la nit de dilluns 18 de març. Una piulada controvertida, dues o tres rèpliques creuades contundents, i qui tuit compulsiu publica, polèmica virtual empeny. Tal va ser la magnitud de la tragicomèdia a la piulosfera, que l’endemà el digital de cultura Núvol publicava sengles articles dels contendents amb les explicacions raonades i argumentades d’allò que la cotilla dels 140 caràcters havien insinuat la nit abans. Un dia més tard també ho feia “el senador” al seu blog. Molt de soroll, si, i moltes idees de fons que passions, filies i fòbies a banda, són el què realment interessa i queda. Comptat i debatut, res de nou sota el sol.

Personalment, poca cosa puc afegir al que veus qualificades han dit, piulat i escrit fins ara. Amb més o menys encert, i grans dosis de corporativisme, les cartes s’han posat sobre la taula i són ben visibles. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Amb tot, en tant que un habitual de #postfunció, no puc estar-me de fer algunes consideracions al respecte.

Sorprenentment, una de les reflexions més interessants (en tant que novedosa) que posava sobre la taula la Cristina Clemente sobre el fenomen postfunció es va desplaçar progressivament cap un territori ben allunyat del que, al meu entendre, afecta stricto sensu l’anàlisi del fenomen. Així, volgudament o no, la vella i recurrent discussió entorn les virtuts i límits de la crítica, així com els criteris de demarcació de què és i què no és crítica, han acabat apropiant-se del relat de la periodísticament mal anomenada “polèmica postfunció”.

I doncs, per què afirmo que aquest debat entorn la crítica s’allunya, i molt, del fenomen postfunció? Doncs perquè aquesta és una llufa, la de fer crítica, que incomprensiblement se l’hi ha penjat a l’etiqueta sense que mai hagi pretès erigir-se com a tal. Òbviament algú em pot dir, i amb raó, que només puc parlar per mi, i/o per la gent que conec que en fa ús, i que això no és representatiu. Cert. Tanmateix, convido a llegir desacomplexadament les piulades que hom pot trobar a l’etiqueta amb atenció, i fixar-nos en què s’hi diu, el to i estil amb què s’escriu. Qui ho faci no trigarà en adonar-se que, per més sofisticades o originals que algunes puguin arribar a ser, les piulades no passen (insisteixo, perquè no ho pretenen, però és que tampoc podrien si pretenguessin anar més enllà) d’impressions i opinions sobre aquest o aquell altre muntatge. Algú realment creu que podem esperar quelcom més de 140 caràcters? Què pot aportar la mirada d’un espectador, l’etern anònim, el respectable desconegut, que no sigui el de expressar la vessant més visceral i fenomenològica d’un muntatge o una creació? Ni el qualificatiu de crítica amateur (qualificatiu que, en alguns casos, està carregat de mala bava) té cap mena de sentit alhora de parlar del postfunció. El respectable que piula no fa “crítica”, per bé que pot ser crític en el seu judici. I això li resta valor a l’etiqueta? No, en absolut, perquè al meu entendre, el valor potencial que té no és tant què s’hi diu (que també) si no el fet de multiplicar de manera exponencial les possibilitats de situar l’espectador en una forma de relació més activa en la tríada creador, creació i públic. Però que ningú s’equivoqui, això no vol dir en absolut que el públic assumeixi un rol diferent que el de públic. Simplement, el boca-orella de la plaça del poble s’ha fet “hashtag”, els comentaris s’han convertit en piulades obertes i els tertulians venen d’altres pobles i podrien omplir més d’una plaça.

I si volem especular sobre la caixa negra de les motivacions del públic piulador, o de les intencions espúries d’una piulada, fem-ho, però aleshores també haurem d’estar disposats a obrir la caixa negra de les motivacions i distorsions que poden afectar a qualsevol implicat en l’afer (creadors i crítics “professionals” inclosos), que segur que no seran menys poderoses que les que afectin a l’espectador que piula. Personalment però, no crec que apel·lar a les motivacions dels individus sigui una bona estratègia discursiva. Entre d’altres raons perquè són inabastables i difícils de desvelar (només cal que dirigim la mirada sobre les nostres mateixes per adonar-nos-en).

Així que, si us plau, deixem d’exigir-li al postfunció (i al públic) allò que no li correspon, i en tot cas, demanem al públic que faci de bon espectador, que vagi als teatres, que piuli, i sobretot, que apagui el telèfon mòbil.

*Aquest article es va publicar a la revista digital de cultura Núvol

Referències:

http://www.butaquesisomnis.blogspot.com.es/2013/03/la-dona-vinguda-del-futur.html

http://www.nuvol.com/critica/critica-professional-critica-amateur/

http://www.nuvol.com/critica/la-mala-critica/

http://blogs.timeout.cat/brutus/2013/03/20/criticar-els-critics/

http://www.nuvol.com/critica/la-bona-critica/

http://www.nuvol.com/critica/de-que-parlem-quan-diem-critica/

Primavera Montjuïc Revival

És dijous tarda, 6 de desembre, dia sant (per la sagrada constitució) i per tant formalment festiu. Paradigmàticament fa molt fred, i temo que a la muntanya de Montjuïc encara en faci més. M’arriba un correu electrònic de l’organització del Primavera Sound amb el tema: “Indicacions per accedir al Sant Jordi Club el dissabte 8 de desembre”. I el text del correu: “Amb motiu de la carrera d’automòbils Barcelona Montjuïc Revival bla, bla, bla, bla… els accessos al Sant Jordi Club experimentaran modificacions bla, bla, bla… les vies bla, bla, romandran tancades al tràfic de vehicles i vianants… bla, bla, i més bla…”. És l’enèsim correu que la organització envia amb modificacions i canvis en el desenvolupament inicial (i normal) del programa del Primavera Club, la versió hivernal i de petit format del festival de música independent Primavera Sound. Tant sols dues setmanes abans la celebració d’aquest festival es veia seriosament amenaçat per l’inexplicable tancament exprés de la Sala Apolo (reoberta una setmana després de la celebració del festival) i la increïblement “oportuna” denegació de llicència del Mercat de les Flors.

El lamentable cas del Madrid Arena sembla estar al darrera d’una reacció histèrica de les administracions, que han passat en un tres i no res del “tal dia farà un any” de la feixuga burocràcia, a un excés de zel amb bombo i plateret. Tot plegat posa de relleu les febleses d’un sistema que funciona més a cop de reacció apedaçant els forats, sempre imprevistos, en comptes de prevenir que en surtin. Sigui com sigui, la conseqüència d’aquesta nefasta i asfixiant gestió, combinat amb la vendetta a la cultura perpetrada pel govern central a cara descoberta amb l’IVA al 21%, ha estat el dolorós “bon vent i barca nova” del Primavera Club a la ciutat de Barcelona. L’edició del 2013 és celebrarà a Bordeus i Guimrães, ciutats que reben amb els braços oberts (la segona d’elles ja s’ha estrenat enguany) la celebració d’un festival de prestigi i solvència acreditada com és el Primavera Club.

Vivim moments d’una fragilitat esfereïdora. La vida política i social està sacsejada, i passen coses, moltes, algunes d’elles d’una gravetat ètica i moral excepcional. Però no ens farem trampes al solitari a aquestes alçades. Assenyalar prioritats d’acció política és, a banda d’antipàtic, un exercici profundament ideològic. Deixar escapar (o, millor dit, convidar a marxar) un festival d’aquestes característiques és un error polític de primer ordre, i diu molt de l’esquifida i rònega concepció de la cultura que domina a la política actual. Més enllà de la saludable caricatura del parroquià de soca-rel, el Primavera Sound (i el germà petit Primavera Club) és un festival que connecta amb una arrelada i antiga tradició cosmopolita de la ciutat sobradament coneguda, i que ha fet de Barcelona una ciutat capaç de dialogar de manera activa amb l’avantguarda artística occidental. El contrast bipolar entre la feblesa política i institucional de la Catalunya “sense estat” respecte el nervi creatiu i l’avidesa artística de la ciutat és simptomàtica (o potser conseqüència) d’aquesta pulsió universalista inscrita en l’idiosincràsia barcelonina. La ciutat ha escrit, escriu i vol seguir escrivint amb nom propi part de la història. Aquesta és una de les identitats de Barcelona, i de Catalunya. Si, malgrat costi d’entendre a alguns patums, el Primavera Sound (o el Sonar, per posar un altra exemple) és també cultura i tradició catalana. Així és com cal reivindicar-lo, i així és com ha de ser abordat des de les institucions i la politica cultural de la ciutat, i del país.

És dissabte al migdia, 8 de desembre, dia sant (per la sagrada puríssima) i per tant formalment festiu. Remeno monòtonament el cafè, i reflexiono sobre la grandesa dels ecos flamencs de “Los Planetas” o la seva solvència en directe. Com mana el ritual del primer cafè, a la TV tinc posat el 3/24. I veig la noticia: al circuit del Barcelona Montjuïc Revival (homenatge nostàlgic a un circuit tancat per problemes de seguretat) hi ha hagut un accident amb el resultat de dos ferits, un d’ells greu i s’ha suspès l’exhibició. Tenia tots els permisos degudament en ordre. Un parell de rampes més amunt d’on encara es troba el cotxe sinistrat i els investigadors recullen proves per esbrinar què ha passat, el Sant Jordi Club es prepara per a l’ultima jornada del Primavera Club, i l’última del festival a Barcelona. Només ens queda esperar que arribi el degut homenatge.

Etiquetat , , , , , , , , ,

“La voluntat d’un poble”, sense el poble…

La passada nit electoral, en molts aspectes, va ser una nit rara, amb una litúrgia diferent a la que estem acostumats (i no ho dic només per l’enyorat Francino i el seu extraordinari domini repartint formatgets pel territori). Per moments, l’escenificació s’acostava més a l’epíleg d’una clàssica tragèdia grega que no pas al dia D del promès viatge a Ítaca. Fins hi tot jo, que tinc enormes motius per l’alegria, la vaig viure emocionalment fred i mentalment desconcertat sense saber ben bé quina lectura havia de fer dels resultats.

El triomfalisme histèric de l’unionisme i l’aire de derrota a la delegació de la casa gran del catalanisme al “modest” Majestic semblaven presagiar un despertar ressacós després d’una farra sobiranista que s’arrosegava des de l’onze de setembre. Massa rauxa per l’ethos del bon catalanet. I a les barraques del catalanisme d’esquerres es respirava una mena de “si, però no”, i les alegries (amb alguna excepció) s’alimentaven més del fracàs de l’adversari que no pas de l’èxit dels propis resultats (que es presenti com es vulgui, però que el sostre electoral de les esquerres en el seu conjunt sigui el que és actualment, sense opcions de esdevenir una alternativa sòlida en un context de crisi i retallades tant brutals com el que estem vivint, no és per fer salts d’alegria, sincerament). Què dir del PSC que ha certificat el seu pitjor resultat de la història presentant-lo com una victòria moral simplement perquè la patacada prevista per ells mateixos encara era pitjor.

Al meu parer, per entendre el “què” dels resultats i la inicial estupefacció que es respirava en l’ambient la nit del 25N cal fixar-nos en el “com”, és a dir, en les condicions d’embriaguesa sobiranista amb què arribem a la jornada electoral. I és que la realitat discursiva conformada per l’èxit de la manifestació de l’onze de setembre i pel meritori (per inesperat i sobtat) alhora que populista (i interessat) lideratge del president Mas, assoleix en les setmanes posteriors uns nivell d’amplificació eixordadors, convertint la melodia sobiranista en soroll. El globus arriba a inflar-se a tal nivell, que s’instal·la en una mena de despotisme il·lustrat de nou encuny amb el seu renovat leitmotiv: “la voluntat d’un poble” però sense el poble. La transmutació del Mas messiànic del Polònia amb el Mas candidat a la reelecció passarà a la història del màrqueting polític.

I amb aquesta perversió dialèctica, la personificació divina del sobiranisme en l’últim convers, Mas, de bracet amb l’escolanet del PP, Duran, arribem a unes eleccions on els votants (no dic “el poble” perquè sempre he cregut que patrimonialitzar el terme és populisme pur, i fins i tot es pot qüestionar que la sociologia del votant respongui exactament a la mateixa sociologia que la del “poble” en el seu conjunt) es van expressar. I amb l’exercici del vot van expressar la seva complexitat, i van deixar clar que el sobiranisme és plural i transversal, i que ningú el pot segrestar ni se’l pot apropiar amb interessos espuris. I aquesta és una gran notícia pel procés sobiranista, per la seva maduresa i pel seu futur.

Pels experts queda analitzar al detall els resultats i el comportament electoral del 25N. Només un apunt, per esvair qualsevol mena de dubte respecte l’estat de salut del procés sobiranista. Les eleccions han tingut una participació històrica, equivalent a la que acostuma a presentar les eleccions generals espanyoles. De manera que el votant d’adscripció espanyola que habitualment es desentenia del processos electorals al parlament català s’ha mobilitzat. I, en l’eix nacional, la relació de forces resultant és la següent: del total de 529.879 vots nous, 344.735 són vots a partits obertament sobiranistes (CiU, ERC, CUP i SI) o que defensen el dret a decidir (cas de ICV), mentre que 185.144 són vots a partits netament Unionistes (PP, C’s, PSC. Aquest últim, amb una proposta de dret a decidir incardinada en el marc constitucional). En nombre total de vots, el sobiranisme presenta 2.140.317 (61,6%) davant els 133.149 de l’unionisme (38,4%). En escons, això es tradueix amb un 87 a 48 respectivament1. Per tant, l’espanyolisme s’ha mobilitzat, s’ha expressat tal com se l’hi demanava, i aquest ha estat el resultat inapel·lable, per més que ara, sigui l’unionisme messetari i furibund qui vulgui adjudicar-se “la voluntat d’un poble”, sense el poble.

1 Font: Vilaweb. http://www.vilaweb.cat

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , , ,

És la nació, estúpids!

S’ha escrit, s’està escrivint, i més que s’escriurà sobre el terrabastall polític que la manifestació de l’onze de setembre d’enguany ha generat i l’atzucac nacional en què ha situat Catalunya i Espanya. Plomes de tots colors i tintes ideològiques omplen diàriament les pàgines d’actualitat i d’opinió (especialment extraordinària està essent la repercussió internacional del fins fa poc ignorat conflicte nacional català). Una vegada més, però, les diferències entre els marcs mentals que delimita l’Ebre són més que notoris.

Personalment, una de les coses que més m’està cridant l’atenció és una particular i reaccionària argumentació articulada des de bona part de l’esquerra i intel·lectualitat mesetària (i algun polític europeu despistat que viu de les glòries del 68) segons la qual, des d’una posició netament d’esquerres i progressista, existiria una mena d’incompatibilitat natural entre la defensa del fet nacional i la qüestió social. De manera més o menys tàcita es ve a dir que una esquerra catalana arrenglerada entorn la qüestió nacional, traeix l’essència mateixa de l’esquerra. La idea de fons vindria a ser una mena de “és la lluita de clàsses, estúpid”, parafrasejant l’eslogan de James Carville.

Un ràpid recorregut per la Història del s. XX hauria de ser un exercici suficient com per liquidar aquest argument (i de passada fer pujar els colors a més d’un apologeta de l’esquerra espanyola lerrouxista), però com que la memòria sembla ser cada vegada més una deliberada trampa que filtra el que convé, em centraré en alguns dels arguments que hi ha al rerefons d’aquest enèsim intent de repartir carnets de puresa ideològica progressista (autèntic mal endèmic de l’esquerra).

1. La teoria de l’alineació amb els interessos de la dreta.

Un dels arguments més repetits és, al meu entendre, un dels més puerils, barroers, incoherents i ràpids de rebatre: es tracta d’acusar a l’esquerra catalana de fer el joc al partit de govern, d’orientació netament de dretes, en arrenglerar-se al seu costat en l’eix nacional. En paraules extremes i més o menys literals de l’inefable Daniel Cohn-Bendit (no sigui dit que només poso al sac prohoms espanyols), els catalans ens posem al costat dels nazis en les nostres demandes nacionals. Ras i curt. Doncs bé, enlloc està escrit que la validesa o bondat d’un argument depengui de qui el sosté ni de la diversitat d’esperits que el defensi. I amb això no dic que pugui o no ruboritzar-nos o incomodar-nos la coincidència (inevitable per altra banda quan parlem de valors i projectes aglutinadors i transversals) amb caràcters ben diferents del nostre. Simplement, això no invalida ni desautoritza un argument. Encara més, si realment la raó per embrutir el pedigrí progressista dels catalans és la coincidència en l’eix nacional amb sectors de la dreta catalana, de manera anàloga, l’esquerra espanyola, amb la negació sistemàtica i abrandada del fet nacional català, s’arrenglera al voltant de les posicions més ultradretanes de l’espanyolisme de matriu feixista. Per companys de viatges nacionals sinistres, que no quedi.

2. Ciutadania mundial.

Un altra argument amb aires postmoderns que fa fortuna en ambients cosmopolites i avantguardistes és el que s’expressa amb sentències extraordinàriament naïf (i amb un puntet d’ambigüitat calculada) de l’estil: “jo sóc ciutadà del món” o “la meva pàtria és el món”. Deixant de banda a quin nivell emfatitzem lliurement la nostra adscripció (local, nacional, estatal, continental, mundial, universal, galàctica o còsmica) a dia d’avui la ciutadania es vehicula mitjançant els estats, i en el concert internacional és a través de la pertinença a un estat que aquesta categoria és efectiva. Per tant, per exercir de ciutadà del món a tots els efectes, és pràcticament condició necessària la pertinença a un estat. La qüestió és doncs, a través de quin Estat volem exercir la nostre ciutadania mundial, no si la ciutadania mundial és o no un impediment per disposar d’un estat.

3. El Nacionalisme com a “invent” burgès.

Probablement la veritable raó de fons (i de pes) que explica el complex que determinada esquerra arrossega alhora d’articular i desenvolupar un discurs que integri l’eix nacional es deu a l’herència epistemològica d’un dels pensadors més rellevants i influents de la història: Karl Marx. Aquest dies se’ns recorda de manera insistent una frase atribuïda a ell que ve a dir que “el nacionalisme és un invent de la burgesia per dividir el proletariat”. Marx va ser un pensador amb majúscules, i sóc dels que creu que la seva vessant política ha acabat eclipsant i diluint injustament l’abast científic i intel·lectual de la seva obra.

Reduir el pensament de Marx en aquesta qüestió a una sola frase reproduïda a mode de mantra durant 160 anys és un acte de menyspreu intel·lectual al mateix autor i a una de les seves grans aportacions analítiques: la dialèctica com a mètode crític de coneixement. El pensament de Marx no va ser en absolut lineal ni tancat. Va abordar i revisar de manera constant molts conceptes a mesura que la Història, a mode de laboratori, brindava nous episodis susceptibles de passar pel sedàs del materialisme històric. Gènere, classe, alienació, ètnia o nacionalisme entre molts altres són conceptes d’enorme valor que Marx aborda en un moment o altre de la seva vida amb major o menor intensitat. Alguns d’ells són revisats en més d’una ocasió, d’altres, en canvi, van quedar pendents d’una millor formulació teòrica. Prova d’això és la quantitat d’escoles, corrents i autors que, recollint el seu testimoni, han intentat amb més o menys fortuna desenvolupar, completar i/o actualitzar el seu pensament i propostes analítiques. Despatxar doncs la qüestió nacional apel·lant a una breu i descontextualitzada frase de l’autor és doncs un extraordinari i deliberat exercici de miopia. Entre d’altres coses, perquè si bé és cert que va escriure i argumentar intensament en contra del nacionalisme, ho va fer en un context en què el concepte nacionalisme estava fortament vinculat als Estats nació europeus que, aleshores, tenien fortes pulsions imperialistes. Tant és així que, malgrat la desconfiança que la causa nacional li generava, Marx va donar suport als moviments independentistes polonesos i irlandesos (aleshores nacions sense estat) veient el fort arrelament que tenia en el moviment obrer d’aquestes dues nacions. Per tant, el mateix Marx va gestionar amb molts matisos (i contradiccions) la qüestió nacional, cosa que farien bé de recordar els eficients recitadors i acòlits marxistes.

4. La síndrome de Robin Hood

Finalment, un dels arguments que, al meu entendre, traspua anticatalanisme pels quatre costats és el de la síndrome de Robin Hood. Es tracta d’una mena de síndrome instal·lat en l’imaginari espanyol segons el qual, a la Catalunya rica, benestant i burgesa, en nom d’una particular visió de la redistribució de la riquesa (valor fonamental en l’esquerra), se li poden exigir unes obligacions fiscals envers l’Estat Espanyol que vulneren les més elementals regles de proporcionalitat i equitat redistributiva (que també son fonamentals per l’esquerra). Així, la síndrome Robin Hood opera fent passar per just, natural, desitjable i merescut el que de facto és un atracament (espoli en argot), invertint els termes de la relació entre víctima i atracador. La burgesa i adinerada “Catalunya” dels Robin Hood de l’esquerra espanyola, és merescudament espoliada i ultratjada, i qualsevol crida a l’auxili del senyoret Català és negada i sotmesa a l’escarni públic sota l’acusació d’àvar insolidari. No entraré a valorar la desequilibrada relació fiscal entre Catalunya i Espanya. Hi ha literatura de tots colors i gustos sobre aquesta qüestió. El que al meu entendre sagna de la metàfora robinhoodiana, és la fal·làcia en tractar tot un poble (això vol dir una societat, la catalana, amb les seves desigualtats de classe, de gènere i/o d’ètnia en la seva estructura socioeconòmica) amb les propietats ontològiques d’un individu. De manera que aquesta retòrica que projecta l’arquetip del senyoret burgès català, a banda d’estigmatitzar tot un poble (i donar molts rèdits electorals), sublima i nega l’existència i els interessos d’una gran massa de treballadores i treballdors amb realitats ben allunyades de l’arquetip de burgès acomodat, i amb problemàtiques socials que requereixen respostes polítiques d’esquerres. Quina és, doncs, l’esquerra deslleial amb la ciutadania? i/o amb les classes populars catalanes? i/o amb la justícia social del poble català?

Per acabar, una darrera consideració: més enllà del tipus d’argumentació revisada, tota la retòrica relativa a la intoxicació que el fet nacional genera a l’esquerra catalana, s’expressa i amplifica curiosament des de tribunes i veus que, ai las! tenen darrera un estat propi. Donem-li doncs la volta a l’argument: si tant flagrant com evident és aquesta contradicció pel progressista de pedra picada, ja triguen tots els seus predicadors a renunciar al seu estat (espanyol o francès) i demanar-ne la seva desintegració i descomposició en favor d’entelèquies postnacionals com les que pregonen. I aleshores, allà, ens trobarem els pobles, el català també, lliurement i en igualtat de condicions, entre dones i homes. Però segur que molts d’ells, davant una proposta d’aquestes característiques ens respondrien (amb algun esgarip) allò de “es la nación, estúpidos”, doncs això, companys espanyols, aquí és on volia arribar: és la nació estúpids! La nostra nació.

P.D. La propera entrada prometo molta més brevetat.

Etiquetat , , , , , , , , , ,
%d bloggers like this: