From Bach to Radiohead… i viceversa.

Explicava, Benjamin Biolay, durant l’última visita a Barcelona, que la vida al conservatori és, ves per on, avorrida, i que és quan fa Pop que hi veu clar. Per als profans en música culta, bregats en la brutícia del pop-rock, afirmacions com aquesta d’algú format a les impol·lutes catedrals de la música en majúscules, ens exciten. La incursió ociosa de músics de conservatori al gènere no són cap novetat. Com tampoc ho és la noble però condescendent obsessió d‘apropar la música culta a allò que se’n diu afectuosament “gran públic” (entenguis per gran públic la gent vulgar que veu la MTV i “et parlen de tu”, com diria aquell). Aquest és el pretext amb que Ara Malikian, acompanyat dels músics Ruben Rubio i Juan Francisco Padilla, presentava el seu espectacle, “From Bach to Radiohead” al Teatre Lliure el passat dilluns 3 de març.

Malikian és una bèstia escènica. Grapeja el violí a la velocitat de la llum, l’acaricia i el fa plorar a plaer, sense partitura, amb la solemnitat del virtuós i l’espectacular passió del “frontman” de banda de rock. El Preludi de Bach amb que s’iniciava el concert va donar pas a una exhibició de talent i tècnica que aconsegueix allò que només fan els tocats pel geni: que sembli fàcil allò impossible. Pel violí de Malikian van anar passant Jean-Marie Leclair, Björk, Manuel de Falla, Radiohead (previsible la versió del “No Surprises”; sensacional l’adaptació de la delicada “Paranoid Android”) o Talking Heads (traca i mocador per la versió del “Listening Wind”) entre d’altres. Menció especial mereix la brillant interpretació de la “Jota Navarra” de Pablo Sarasate, un dels moments culminants de la vetllada.

La música popular però, per més accessible que sigui, té el seu propi llenguatge, i per moments es feia evident que aquest no era el seu. En ocasions alguns arranjaments de guitarra dels temes contemporanis es feien feixucs per artificiosos i no fluïen amb la naturalitat que la senzillesa de la peça exigia. Aquest va ser el cas del tema “Hyperballad” de Bjork, adaptació que amb tot, va ser magníficament interpretada.

Sigui com sigui, el divertimento del geni endimoniat que s’escapa per les nits a tocar a la taberna del poble funciona a la perfecció. Però no ens enganyem, perfil de “gran públic” entre els assistents, més aviat poc, per no dir gens. De fet, amb algunes excepcions, el respectable presentava aires més propers als amics i coneguts de Bach que no pas de Björk o Radiohead. Cosa molt benvinguda, certament. Tanmateix, l’espectacle hauria de titular-se “From Radiohead to Bach”, i presentar-se amb el pretext desagraït i mai prou ben ponderat d’acostar la música pop-rock al selecte i reduït públic de música culta.

Els Monstres de Sixto Rodríguez

Tal com una de les ombres projectades a la cova del mite més grapejat de la filosofia occidental, el de la caverna, apareixia Sixto Rodríguez al Poble Espanyol per fer / rebre el seu esperat concert / homenatge. El màrqueting, la religió postmoderna, ha sabut projectar amb un éxit aclaparador un conte de fades versió rockstar sobre la figura del músic d’origen mexicà. I quan el màrqueting segresta el relat, les ombres projectades al pati de butaques corren el risc de deformar-se fins a l’extrem.

Dilluns el mite es va fer carn, i, després de l’enlluernament inicial, els espectadors vàrem poder veure com Rodriguez, tema rere tema, anava agafant el matís aspre de la realitat a pèl, sense filtres ni intermediaris. La figura fràgil i entranyable de l’avi Rodríguez a l’escenari emocionava i generava adhesió incondicional. Cert. Ell és dels bons, i tots volem estar amb els bons. Aquesta era, segurament, l’actitud més adequada per gaudir relaxadament i entendre què passava al Poble Espanyol amb la llegenda de l’obrer de Detroit. No va ser la meva.

Un setlist erràtic, amb absències flagrants com “Cause”, i inflat de versions (fins a 8 en un concert de poc més d’una hora!) que en alguns casos deslluïen la melosa veu del cantautor, el seu fort; una postissa posada en escena de rockstar que el sotmetia a un sobresforç físic innecessari i li restava intimisme; i una banda més que justeta, posaven immerescudament contra les cordes al cantautor, que, amb el seu somriure etern i sincer, es feia perdonar malgrat tots els malgrats.

Acabat el concert, m’endinsava de nou a la caverna amb un regust amargant. El que havia de ser la poètica quadratura del cercle del llegendari home de sucre s’havia tancat en fals; i el desencís empenyia tossudament un pensament pervers: quelcom reminiscent hi ha en la maldestra cuina dels concerts i gires del de Detroit que em remet al fosc episodi dels anys 60. Aleshores, segons la crònica oficial, el monstre va ser la industria discogràfica i Rodríguez víctima d’un malintencionat i lucratiu ostracisme. Avui, segons aquest pensament pervers, ho és d’un indiscriminat i lucratiu exhibicionisme, i el monstre és la indústria familiar.

*Aquest article es va publicar a la revista digital de cultura Núvol

Primavera Montjuïc Revival

És dijous tarda, 6 de desembre, dia sant (per la sagrada constitució) i per tant formalment festiu. Paradigmàticament fa molt fred, i temo que a la muntanya de Montjuïc encara en faci més. M’arriba un correu electrònic de l’organització del Primavera Sound amb el tema: “Indicacions per accedir al Sant Jordi Club el dissabte 8 de desembre”. I el text del correu: “Amb motiu de la carrera d’automòbils Barcelona Montjuïc Revival bla, bla, bla, bla… els accessos al Sant Jordi Club experimentaran modificacions bla, bla, bla… les vies bla, bla, romandran tancades al tràfic de vehicles i vianants… bla, bla, i més bla…”. És l’enèsim correu que la organització envia amb modificacions i canvis en el desenvolupament inicial (i normal) del programa del Primavera Club, la versió hivernal i de petit format del festival de música independent Primavera Sound. Tant sols dues setmanes abans la celebració d’aquest festival es veia seriosament amenaçat per l’inexplicable tancament exprés de la Sala Apolo (reoberta una setmana després de la celebració del festival) i la increïblement “oportuna” denegació de llicència del Mercat de les Flors.

El lamentable cas del Madrid Arena sembla estar al darrera d’una reacció histèrica de les administracions, que han passat en un tres i no res del “tal dia farà un any” de la feixuga burocràcia, a un excés de zel amb bombo i plateret. Tot plegat posa de relleu les febleses d’un sistema que funciona més a cop de reacció apedaçant els forats, sempre imprevistos, en comptes de prevenir que en surtin. Sigui com sigui, la conseqüència d’aquesta nefasta i asfixiant gestió, combinat amb la vendetta a la cultura perpetrada pel govern central a cara descoberta amb l’IVA al 21%, ha estat el dolorós “bon vent i barca nova” del Primavera Club a la ciutat de Barcelona. L’edició del 2013 és celebrarà a Bordeus i Guimrães, ciutats que reben amb els braços oberts (la segona d’elles ja s’ha estrenat enguany) la celebració d’un festival de prestigi i solvència acreditada com és el Primavera Club.

Vivim moments d’una fragilitat esfereïdora. La vida política i social està sacsejada, i passen coses, moltes, algunes d’elles d’una gravetat ètica i moral excepcional. Però no ens farem trampes al solitari a aquestes alçades. Assenyalar prioritats d’acció política és, a banda d’antipàtic, un exercici profundament ideològic. Deixar escapar (o, millor dit, convidar a marxar) un festival d’aquestes característiques és un error polític de primer ordre, i diu molt de l’esquifida i rònega concepció de la cultura que domina a la política actual. Més enllà de la saludable caricatura del parroquià de soca-rel, el Primavera Sound (i el germà petit Primavera Club) és un festival que connecta amb una arrelada i antiga tradició cosmopolita de la ciutat sobradament coneguda, i que ha fet de Barcelona una ciutat capaç de dialogar de manera activa amb l’avantguarda artística occidental. El contrast bipolar entre la feblesa política i institucional de la Catalunya “sense estat” respecte el nervi creatiu i l’avidesa artística de la ciutat és simptomàtica (o potser conseqüència) d’aquesta pulsió universalista inscrita en l’idiosincràsia barcelonina. La ciutat ha escrit, escriu i vol seguir escrivint amb nom propi part de la història. Aquesta és una de les identitats de Barcelona, i de Catalunya. Si, malgrat costi d’entendre a alguns patums, el Primavera Sound (o el Sonar, per posar un altra exemple) és també cultura i tradició catalana. Així és com cal reivindicar-lo, i així és com ha de ser abordat des de les institucions i la politica cultural de la ciutat, i del país.

És dissabte al migdia, 8 de desembre, dia sant (per la sagrada puríssima) i per tant formalment festiu. Remeno monòtonament el cafè, i reflexiono sobre la grandesa dels ecos flamencs de “Los Planetas” o la seva solvència en directe. Com mana el ritual del primer cafè, a la TV tinc posat el 3/24. I veig la noticia: al circuit del Barcelona Montjuïc Revival (homenatge nostàlgic a un circuit tancat per problemes de seguretat) hi ha hagut un accident amb el resultat de dos ferits, un d’ells greu i s’ha suspès l’exhibició. Tenia tots els permisos degudament en ordre. Un parell de rampes més amunt d’on encara es troba el cotxe sinistrat i els investigadors recullen proves per esbrinar què ha passat, el Sant Jordi Club es prepara per a l’ultima jornada del Primavera Club, i l’última del festival a Barcelona. Només ens queda esperar que arribi el degut homenatge.