“La voluntat d’un poble”, sense el poble…

La passada nit electoral, en molts aspectes, va ser una nit rara, amb una litúrgia diferent a la que estem acostumats (i no ho dic només per l’enyorat Francino i el seu extraordinari domini repartint formatgets pel territori). Per moments, l’escenificació s’acostava més a l’epíleg d’una clàssica tragèdia grega que no pas al dia D del promès viatge a Ítaca. Fins hi tot jo, que tinc enormes motius per l’alegria, la vaig viure emocionalment fred i mentalment desconcertat sense saber ben bé quina lectura havia de fer dels resultats.

El triomfalisme histèric de l’unionisme i l’aire de derrota a la delegació de la casa gran del catalanisme al “modest” Majestic semblaven presagiar un despertar ressacós després d’una farra sobiranista que s’arrosegava des de l’onze de setembre. Massa rauxa per l’ethos del bon catalanet. I a les barraques del catalanisme d’esquerres es respirava una mena de “si, però no”, i les alegries (amb alguna excepció) s’alimentaven més del fracàs de l’adversari que no pas de l’èxit dels propis resultats (que es presenti com es vulgui, però que el sostre electoral de les esquerres en el seu conjunt sigui el que és actualment, sense opcions de esdevenir una alternativa sòlida en un context de crisi i retallades tant brutals com el que estem vivint, no és per fer salts d’alegria, sincerament). Què dir del PSC que ha certificat el seu pitjor resultat de la història presentant-lo com una victòria moral simplement perquè la patacada prevista per ells mateixos encara era pitjor.

Al meu parer, per entendre el “què” dels resultats i la inicial estupefacció que es respirava en l’ambient la nit del 25N cal fixar-nos en el “com”, és a dir, en les condicions d’embriaguesa sobiranista amb què arribem a la jornada electoral. I és que la realitat discursiva conformada per l’èxit de la manifestació de l’onze de setembre i pel meritori (per inesperat i sobtat) alhora que populista (i interessat) lideratge del president Mas, assoleix en les setmanes posteriors uns nivell d’amplificació eixordadors, convertint la melodia sobiranista en soroll. El globus arriba a inflar-se a tal nivell, que s’instal·la en una mena de despotisme il·lustrat de nou encuny amb el seu renovat leitmotiv: “la voluntat d’un poble” però sense el poble. La transmutació del Mas messiànic del Polònia amb el Mas candidat a la reelecció passarà a la història del màrqueting polític.

I amb aquesta perversió dialèctica, la personificació divina del sobiranisme en l’últim convers, Mas, de bracet amb l’escolanet del PP, Duran, arribem a unes eleccions on els votants (no dic “el poble” perquè sempre he cregut que patrimonialitzar el terme és populisme pur, i fins i tot es pot qüestionar que la sociologia del votant respongui exactament a la mateixa sociologia que la del “poble” en el seu conjunt) es van expressar. I amb l’exercici del vot van expressar la seva complexitat, i van deixar clar que el sobiranisme és plural i transversal, i que ningú el pot segrestar ni se’l pot apropiar amb interessos espuris. I aquesta és una gran notícia pel procés sobiranista, per la seva maduresa i pel seu futur.

Pels experts queda analitzar al detall els resultats i el comportament electoral del 25N. Només un apunt, per esvair qualsevol mena de dubte respecte l’estat de salut del procés sobiranista. Les eleccions han tingut una participació històrica, equivalent a la que acostuma a presentar les eleccions generals espanyoles. De manera que el votant d’adscripció espanyola que habitualment es desentenia del processos electorals al parlament català s’ha mobilitzat. I, en l’eix nacional, la relació de forces resultant és la següent: del total de 529.879 vots nous, 344.735 són vots a partits obertament sobiranistes (CiU, ERC, CUP i SI) o que defensen el dret a decidir (cas de ICV), mentre que 185.144 són vots a partits netament Unionistes (PP, C’s, PSC. Aquest últim, amb una proposta de dret a decidir incardinada en el marc constitucional). En nombre total de vots, el sobiranisme presenta 2.140.317 (61,6%) davant els 133.149 de l’unionisme (38,4%). En escons, això es tradueix amb un 87 a 48 respectivament¹. Per tant, l’espanyolisme s’ha mobilitzat, s’ha expressat tal com se l’hi demanava, i aquest ha estat el resultat inapel·lable, per més que ara, sigui l’unionisme messetari i furibund qui vulgui adjudicar-se “la voluntat d’un poble”, sense el poble.

¹ Font: Vilaweb. http://www.vilaweb.cat